18 de junio de 2008

Espai de ficció


El Refugi (un conte pels meus amics amb nom de restaurant)

Era una nit complicada. El telèfon de casa havia sonat dues vegades, però amb tot el xivarri del sopar ningú no s’havia assabentat, ni jo tampoc. Fem recompte: els meus pares (matrimoni ben avingut, funcionaris i sacrificats progenitors), els meus avis (com sempre, al peu del canó), els tiets de Girona (comerciants i pares de família nombrosa), els quatre cosinets (d’entre 6 a 11 anys, fans del Chin Chan), el meu germà Sergi (mateix ídol televisiu que els cosinets i tres anys més gran que jo, és a dir, 28) i, per acabar, la seva xicota. En total: quinze persones a taula. Cada any el menjador de casa s’infla per acollir-nos: la família al complert!

Malgrat que tots acabem pagant pels excessos d’haver menjat i begut tant, ja que sempre hem de sortir rodolant per desparar la taula, cada desembre repetim el ritual. És entranyable tornar a veure les mateixes cares aplegades any rera any. Bé, el cert és que no tots repetim, perquè l’acompanyant del meu germà sempre és diferent i, així, mai no ens podem estalviar les presentacions. La veritat es que tothom ho espera amb certa curiositat i, fins i tot, els dies precedents al sopar, comencem a fer hipòtesis i a interrogar al Sergi sobre la nova convidada, a la qual rebem amb els braços oberts perquè tots pensem que no és més que una altra ingènua que encara no s’ha adonat del grau de maduresa del meu germà.
Com era una nit familiar, havia quedat amb els meus amics que ja em vindrien a buscar després d'haver-se menjat els torrons amb la familia. Però no venien. Quan va ser la una vaig decidir escapar-me de la reunió familiar i vaig arribar-me fins al bar on acostumavem a anar per veure si els trobava. Vaig entrar al Refugi, un local nocturn obert l’any 1985, després de fer els canvis oportuns al modest entresol on vivia un matrimoni de gallecs que va emigrar a l’Argentina per retrobar la família quan els va tocar la loto 6/49 el mateix any.

Els propietaris del bar musical, vilafranquins de 53 i 57 anys, casats i sense fills, sempre havien somiat amb regentar un local on hi anessin persones madures, actuals, de gustos selectes i amb un poder adquisitiu desimbolt. En lloc d’això, la clientela del Refugi es composava, principalment, de matrimonis carrinclons que ballaven totes les cançons en parella com si es trobessin a la coberta d’un vaixell que solqués per una mar esbravada i que els fes moure els braços agafats amunt-i-avall, amunt-i-avall. El pitjor de tot, però, era que consumien més aviat poc.


Per tant, les nits del Refugi van anar de capa caiguda durant tota la dècada dels noranta, raó per la qual els propietaris van decidir tancar el bar i fer reformes per convertir-lo en una botiga de vetes-i-fils.

Les resignades obres van començar amb bon peu, però no es van arribar a finalitzar mai. Inicialment, per manca de solvència dels responsables i, posteriorment, perquè no va ser necessari. Quina alegria van tenir els gallecs aquella nit en què van anar al local en obres per cercar unes claus que s’havien descuidat! Des de darrera del taulell estant, quan encara faltava per enderrocar un envà que feia nosa i les parets estaven cobertes amb el paper florejat amb què els anteriors propietaris havien embolcallat el seu menjador, van veure un allau de joves que envaïa la sala i els començava a fer peticions, així que no van tenir més remei que convertir-se en improvisats cambrers. Afortunadament, aquests encara guardaven unes ampolles a l’armariet destinat a posar-hi les cremalleres.

Per satisfer als seus clients, els propietaris van contractar un DJ que s’encarregava de la música i, d’aquesta manera, ells només s’havien d’ocupar de la barra. Cal dir que els nous clients semblaven tenir unes pràctiques un pèl estranyes a les oïdes dels propietaris: flipaven per un tubo, assistien regularment al local que més mola o més cool (els assistents eren una mica malparlats i la crítica variava molt d’una nit per l’altra) i quan es cansaven, es piraven. Això, per exemple, era quelcom que no els hi cabia al cap: Què coi aspiraven si ningú no duia cap aspirador? Tant se val, amb ells els hi era ben igual el que diguessin. L’important era fer una bona caixa. Després, amb el canvi de mil·leni, el amos van decidir legalitzar el negoci i van posar tots els papers en regla, però van continuar reomplint les ampolles amb licors extrets de fonts no mencionades i van triplicar els preus de les consumicions.

Mentre deambulava pel Refugi anava repassant mentalment la seva història i pensava en com les casualitats fan girar, de vegades, el curs de la vida. Quan ja començava a estar tipa de la improductivitat de la meva cerca, vaig veure, amb alleujament, que la Laura i el seu xicot es trobaven al fons del local, així que em vaig dirigir cap a ells.

La Laura i jo som amigues des de fa segles i ella és d’aquelles persones que m’estimo perquè tot i que no ens veiem massa sovint, sempre sé que hi puc contar. No us passa això, amb algun amic? Doncs bé, estàvem en una conversa força animada quan, de cop i volta, el vaig veure allà, amb els colzes arrepenjats a la barra, donant-li l’esquena al cambrer. Era l’Aleix - agafa aire- el noi de la facultat que feia un curs menys que jo i amb el qual sospitava que teníem una compenetració indescriptiblement poderosa, però encara poc desenvolupada. A l’Aleix ja l’havia vist alguna vegada pel Refugi, quan ell venia a Vilafranca a casa d’uns amics i després sortien de marxa. Metre vuitanta, cabells mig despentinats que li conferien un aire-retro-encantador, ulls de color blau-eclipsador i somriure d’estrella de cine. El seu rostre va il·luminar tota la sala i la meva ment va evocar els versos del poeta Gerardo Diego que, immediatament, em vaig disposar a recitar-li:

Tú me miras, amor, al fin me miras
de frente, tú me miras y te entregas
y de tus ojos líricos trasiegas
tu inocencia a los míos.
No retiras tu onda y onda dulcísima,
mentiras que yo soñaba y son verdad, no juegas.


Ell estava allà sol, entre una massa de vint-i-vuit amics o coneguts, però no parlava amb ningú, així que, a efectes pràctics, estava sol. Quan d’un salt em vaig col·locar al seu costat, vaig adonar-me que m’hauria d’haver canviat les sabates.


Com a resultat de l’alliberament d’una passió innata, però de ben segur alimentada pels ineludibles anuncis de desodorants i perfums amb què ens regala la televisió en l’època nadalenca, em trobava en una situació perfecta perquè els vuitanta decibels de música del local esdevinguessin silenci categòric. Silenci, càmera, acció! Un primer pla dels nostres braços fregant-se subtilment i una veu en off pronunciant l’eslògan: “Eau d’Amour, millor en les distancies curtes”. Tres dècimes de segon més tard: Pataplum! Aterratge forçós. L’empenta d’un individu ansiós per aconseguir una cervesa em va fer tornar a la realitat.

La realitat: un concepte força complicat de definir, però accessible si l’enquadrem en les directrius de l’espai i del temps. De l’espai no cal que en parlem més. Però, i del temps? Molt bé, situem-nos: nit de Nadal. Eren, aproximadament, les 2 i 10 minuts del 26 de desembre del 2003 quan vaig decidir que ja n’hi havia prou de somiadores-de-flascons-aromàtics.

Va ser en aquell moment quan vaig recordar que les meves precioses sabates de cintes blau-cel s’havien quedat al cotxe, amagades sota el seient del copilot. Amb tots els embolics d’aquella nit, ningú no m’havia previngut que em canviés les espardenyes lletges i desgastades que feia servir per conduir abans de sortir de l’automòbil. Conseqüència: de protagonista sexy de l’anunci de perfum francès (val a dir, objecte de desig de qualsevol ésser perceptiu) vaig convertir-me en un gnom. Un gnom del bosc al seu costat. El cartell de la creperia del carrer Sant Bernat em va passar fugaçment pel cap: amb les orelles tan punxegudes com les sabates.

Aleshores ja era massa tard per fer-se enrera. Per sort vaig sentir una picor inesperada a l’orella esquerra. Veritablement oportuna! En el gest de gratar-me delicadament la part superior de l’orella vaig percebre la forma arrodonida del meu òrgan auditiu extern.
Orelletes de princesa! –em deia el meu pare quan el meu pastís d’aniversari només havia de suportar un dígit- Qui té les orelles més maques del món?- mentre, jo no parava de riure perquè jugava amb les meves orelles i em feia pessigolles.
Vinga princesa, actua ràpidament, que encara pots salvar la situació.

Jo (ni gnom, ni princesa) -Ei, hola!! – el miro als ulls- Com estàs?
L’Aleix -Ei! Bé, molt bé. Vaja, feia temps que no et veia...
Jo- Si, que bé haver-nos trobat... La veritat és que últimament no vinc massa per aquí.
L’Aleix- Mmm... - alçant la vista- I què, tot bé?– vaig detectar que a la insípida formulació de la pregunta que em dirigia, l’acompanyava un gest d’afirmació amb el cap més entusiasta que, malauradament, tenia una altra destinatària. No era res més que la rèplica a la canya que li acaba de llençar una rossa que li havia picat l’ullet a un metre i mig de distancia.- Bé, doncs ens veiem!- I se’n va anar cap a ella.

Em vaig quedar, figuradament, tota sola. Això sí, amb un ramat d'ovelles. Mentrestant quatre parells de colzes es movien al meu voltant al ritme frenètic i apegalós d’una cançó regetton. Valoració de l’operació: fracàs rotund. Princesa-gnom: 0 points. Tanmateix, vaig aprofitar l’avinentesa per demanar una Coronita. Donat que no sempre és fàcil obrir-se camí entre l’amuntegament de gent que se sol aplegar al Refugi els dissabtesa la nit i que, sovint, apaivagar la set quan et trobes a l’extrem oposat de la barra esdevé un exercici d’autosuggestió (no tinc set, no tinc set), em vaig disposar a gaudir, com a mínim, de la meva beguda.


Amb el refrescant gust allimonat de la cervesa se’m van passar pel cap tres qüestions...

Primera: Com és que tenia uns amics tan impresentables que no només no m’havien passat a buscar, sinó que ni tan sols havien donat senyals de vida? Podia ser que la Nuria, la Marta, el Miquel i el Santi haguessin trobat tots un pla millor per a aquella nit?
Segona: Perquè la Coronita és l’única cervesa que et serveixen amb un tall de llimona?
Tercera: Com havia arribat fins al Refugi una pescadora rossa amb un escot fins al melic, botes de goma verdes i una canya de pescar sota el braç? Seria una islandesa avorrida de pescar bacallà que havia vingut a fer turisme al Penedès?
Estava distreta amb aquests pensaments quan algú em va donar uns copets a l’esquena. Horror! Era la Laia, una ex-novia del meu germà traumatitzada que sempre que em veia m’explicava totes les seves aventures amb decenes d'homes molt més interessants que el meu germà. Encara no entenc com és que la seva relació (entre ella i el Sergi) havia fracassat, perquè era evident que estaven fets l’un per l’altre. Després de vint minuts patint les conseqüències dels lligams de sang, vaig aconseguir desfer-me’n d’ella fingint una necessitat urgent d’anar al lavabo.
Estava fent cua davant la porta dels serveis de senyores i, sentint-me una mica estúpida perquè en realitat no havia d’anar al lavabo, quan una colla de voltors van començar a voletejar impertinentment al meu costat. Uff! Això era l’única cosa en tota la nit que m’estava marejant de debò. Vaig pensar en aquell curset d’arts marcials que sempre havia volgut fer i que, per manca de temps, sempre havia anat prorrogant i vaig trobar el propòsit per l’any nou: em convertiria en cinturó negre i acabaria amb tots els voltors del planeta que es passessin un pèl.


Vaig notar, aleshores, que algú m’estirava per darrera. Els voltors es van esfumar. Era la Laura que em venia a buscar! I tenia respostes, almenys per als dubtes més rellevants. L’havia trucat el Santi per preguntar-li si m’havia vist. Resulta que m'havien trucat al mòbil, però el meu mòbil havia demostrat, una vegada més, ser tan receptiu com en Bush presenciant un colom amb una branqueta de llorer al bec davant de seva finestra. Tots s'havien quedat a casa del Santi perquè se’ls havia espatllat el cotxe i no tenien unes expectatives gaire esperançadores.


Així la Laura, després de complir la seva tasca informadora es va lamentar perquè darrerament no ens veiem massa, vam començar a riure recordant algunes annecdotes nadalenques que havíem viscut i aleshores em va dir que estava molt feliç i que valorava molt la nostra amistat –Ei, ei, Laura, vale ja! Que sembles una postal de Nadal amb potes!- va somriure i em va fer una abraçada.

Aquella nit vaig pensar que cap inspirador sexy de poemes no podria haver-me fet sentir tan bé com un bon amic i que, sens dubte, l’amistat és un dels millors refugis de l’ànima.


No hay comentarios:

Mi lista de blogs

  • Surveillance - Director: Jennyfer Chambers Lynch Guión: Jennyfer Chambers Lynch, Kent Harper. Reparto: Julia Ormond, Bill Pullman, Pell James, Ryan Simpkins, French Stew...
    Hace 17 años